Besalú - Besalú per Vallespir

La ruta la he fet començar a Besalú. Surten, des d'aquí uns 180 Kms, que si es va per feina es pot fer en un matí. Potser hi ha qui prefereix fer-ho en dos parts i per exemple dinar a Beget. Deixant un últim port per després. Tant el poble de sortida com per quasi tots els que es passa tenen encant especial.

Si s'arriba a primera hora és fàcil trobar aparcament a la entrada de Besalú. Des d'allà anem a buscar la N260 en direcció a Figueres. Aquest serà el tram més pesat. És una carretera de tobogans molt transitada. Però dura poc. Abans dels 20 Kms ja es pot agafar un camí rural asfaltat que ens porta cap a Taravaus i a Vilanant enllaça amb la GIP5101. Aquesta i les que venen després fins a França són majoritàriament estretes i totes molt poc transitades. El paisatge és de muntanya baixa, alguna vinya, pins i molta surera (Serra de l'Albera). Es veuen cases aïllades i pobles petits: Vilanant, Cistella, Terrades, Maçanet de Cabrenys.

La carretera és estreta i tranquil·la.

La entrada a Costoja, amb un banc a la esquerra per si vols descansar.

La pujada cap a la frontera. Carretera en bon estat i alzines sureres.

L'inici és de tobogans, una lleugera pujada fins a Terrades que es continua amb un descens breu, però molt divertit. Després de Boadella d'Empordà, la pujada és decidida fins a la frontera. No té pendents fortes, però és llarg: Es passa dels 100 als 800 metres. Abans d'acabar la pujada, hi ha un cartell que et diu que entres a França. Però el canvi es nota amb l'asfalt: S'ennegreix i a partir de llavors hi ha trams amb verdaderes trampes que cal vigilar. De cares, al fons, s'entreveu el Canigó molt a prop. Una vegada a França, després de Costoja, una part del descens és el típic asfalt en mal estat, ple de bonys. Tot i que també té trossos recent arreglats.

Benvingut a França.

La frontera marcada per l'asfalt.

A dalt, entrant a Costoja un banc al cantó de la carretera, per si vols descansar.

Es baixa fins als 350 metres. Fins a agafar la D115 que vertebra el Vallespir. En direcció a Prats de Molló. És a dir, de pujada. Remuntant el riu Tec. Al principi, la pujada és suau. Permet el plat gran. Bon asfalt i tot i ser una carretera important, té poc tràfic. A la dreta a mitja pujada hi ha un

manantial per carregar aigua a peu de carretera.

La font.

Lleugera pujada per el Vallespir.

 Vora els 700 metres de desnivell ja s'arriba a Prats de Molló. A partir d'aquí es deixa el Tec i comença la part dura. La carretera s'inclina i, amb paciència i plat petit. A mitja pujada també a la dreta, un altre manantial. No tant visible, però si vas de pujada segur que no passa desapercebut, doncs s'avança lent. La pujada és entre castanyers i altres arbres que donen ombra fins a arribar al Coll de la Seille (1185). S'acaba la ombra, però no la pujada. El paisatge té més prats, pocs arbres. Es va perfilant el final del port. Als 1500 (Coll d'Ares) s'acaba la part més dura de la ruta. Recomano fer-la en aquest sentit perquè la vessant de Prats de Molló té trossos d'asfalt molt granulat que fan pesada i lenta la baixada.

Passant per prats de molló. Aquí començarà la pujada de veritat.

Primera part de la pujada. Bon asfalt, bona ombra.

La font, amagada. No passa per alt de pujada.

Primer coll. Encara no s'ha acabat la pujada. Ara ja no hi ha ombres.

Ara sí. Baixada.

Una vegada a dalt, l'asfalt torna a ser el nacional: Poc granulat, i en general en molt bon estat. La carretera és ample i permet un descens molt ràpid. Al trencant de Rocabruna, després de Molló, toca una lleu pujada. Tant lleu que no impedeix recuperar-se i seguir baixant. Ara, quan torna a baixar, la carretera i els llocs per on passa són molt macos, però cal estar molt atent. La carretera és molt estreta, poc transitada, però té ambient: Es troben cotxes, caminants, bicis, alguna autocaravana i fins i tot també autobusos. Beget és molt turístic. Així que pot tocar frenar de cop a qualsevol curva. Sortint de Beget, abans de començar a pujar es creua la riera. On remullar les cames és tentador i pot fer més agradable la última pujada.

A Rocabruna sovint hi ha algun cotxe a mig de la carretera, empanat buscant el restaurant.

La carretera, estreta, cap a Beget.

Beget a la vista!

La última pujada és el Coll de Bucs. Des de Beget no té tanta pendent. Dels 490 s'ha de pujar fins als 800. Aquest tram tenia un asfalt molt malmès i en algun moment de la baixada obligava a fer alguna pirueta. Ara, des de Beget fins a Oix, pujar i baixar l'han "arreglat". Han posat asfalt i gravilla sense compactar. Esperant a que els mateixos usuaris l'anem assentant. Quan he passat jo encara l'asfalt era tendre i s'enganxaven les pedres a la roda. A la baixada, per la vessant de Oix, la pendent té trams considerables i amb la gravilla cal anar en compte. Sempre he aprofitat per carregar aigua al parc que hi ha sortint de Oix.

Entre Beget i Oix. Gravilla.

D'Oix, a Castellfollit seguint la pista asfaltada. Castellfollit de la Roca el veurem des de la antiga carretera. Anem a buscar la via de Servei fins a Besalú.

La ruta, descarregable a wikiloc: