En un any sota mínims, pedalant per mantenir una mica la forma. Tirarem de ciència i paciència.
En una primavera marcada pel mal temps, amb un únic brevet de 300 en molt males condicions, que van deixar seqüeles la por era sobretot empitjorar la parèsia que desde llavors acompanya.
El temps durant la setmana es va anunciant sense pluja per el cap de setmana. No obstant, la primera imatge del dissabte pot semblar absurda: A les 4 del matí, a casa, plou fort a fora i està fosc, em poso crema solar... Amb això i un plat d'arròs comença un dia que serà molt llarg.
Acreditacions.
Sortida escalonada, on tots els que conec que podríem rodar junts ja han marxat. Tots els semàfors per sortir de Barcelona en vermell. Tot i anar tranquil, el punt de nervi per poder atrapar a algú dels que sé que portarà ritme interessant fa que deixi enrere aquells amb els que he compartit semàfors a Barcelona. Així, comença la excursió de forma solitària.
Vaig trobant algun grupet, però el ritme es ben diferent i de moment segueixo sol. Deu ser a Polinyà que m'atrapa en Salva, amb el seu nebot i un altre company. Aprofitem per fer presentacions i actualitzacions. Rodem més o menys junts fins que en Salva insisteix en que foti el camp endavant, amb un altre pelotón. Ells queden enrere, però el pelotón que apareix es dissol per l'efecte d'una pujada llarga. Trobo en Lluis entre ells, tot i que mantinc el meu ritme. Això implica que a vegades queda enrere. Tinc la il·lusió d'atrapar en Felipe i els seus companys. A en Felipe l'atrapo. Perquè ha quedat tirat amb problemes al tubular i al canvi. No el puc ajudar, però em tranquil·litza saber que ha trobat la manera de resoldre el problema.
Trobo un altre conegut. L'Àngel que em va ajudar a fer els meus primers quilòmetres breveteros el meu primer any. No l'havia vist desde llavors. Sembla que ara ha tornat després d'uns anys d'absències. Els brevets de 600, encara que sigui la BPB que és més massiva, són com sopars de nadal.
Segueixo sol i als Hostalets de Balanyà i a algun altre poble faig algún Benny Hill, de manera que al arribar al primer control, trobo un grapat dels que m'he anat trobant. Veient que porto molt més temps del previst i que a St Esteve d'en Bas m'espera la família no m'entretinc. Tot i que després, no se com torno a atrapar a gent que he deixat al primer control. Quina mania en agafar els pitjors carrers.
Segueixo amb en Lluis i companyia fins que atrapem un noi abans de pujar cap a Rupit. Aquest a la pujada apreta. Jo, com gos que persegueix em clavo a la seva roda i al cap d'una estona afluixa... Em pregunta ¿on aneu? Això ja dóna tema. La pujada ha estat més ràpida gràcies a ell. Es queda al far i toca baixar vigilant la humitat de la carretera.
A St Esteve d'en Bas caliu i assistència familiar. La Cèlia fa que em plantegi plantar-me amb ella. Però al final, decideixo sortir. Fora tèrmica i reflectant, però.
Ara vaig més tranquil. Hi havia dos companys que aparentaven rodar bé i m'agradaria anar acompanyat després de Prats de Molló. Però fins a Camprodon que faig parades per agafar i buidar líquids no m'agafen. Fa calor i l'aigua es consumeix ràpid. Pujo amb ells fins Coll d'Ares. Em solidaritzo i després de Prats de Molló reposem aigua, que ells anaven secs. Una baixada molt ràpida fins a Amelie, on l'avituallament mai defrauda. Trepitjem els talons als companys de Felipe. Ells surten, nos arribem. M'aturo una estona, però no tant com els companys. Prefereixo sortir de França quant abans. Tots els anys, després del migdia hi ha hagut algun ruixat pels que tarden més. A més, la família espera a Banyoles.
La sortida, desconeguda fins ara, per Le Perthus. Però molt bonica (i dura) la pujadeta desde Les Cluses. A partir d'Agullana territori conegudíssim. Pero des d'Agullana fins a Cistella passaria les vegades que facin falta. Cap foto fa justícia al plaer de pedalar tot aquest tram. Dels més macos que conec.
La calor fa que quedi sec i hagi de renovar aigües abans del pròxim control. Això també fa que la panxa comenci a estar delicada.
Banyoles. Punt d'inflexió. Recupero reflectant, roba d'abric i intento menjar el que puc. La família em reté, però el compromís amb la brevet pot més. No obstant aquí comença a notar-se el desgast.
La motivació per arribar al següent control ja no és tal. Veig que no caço a ningú per davant. A més, tampoc m'espera ja ningú fins demà a dinar. L'estómac comença a avisar. Abans d'arribar a Olot m'atrapen un grup de uniformats amb llum a la bicicleta. Van molt ben agrupats, porten un ritme de brevet lleugerament més alt que el meu. Van sense dorsal. Al cap d'una estona de coincidir els hi pregunto si participen de la BPB. Sí però no. No van ser a temps a la inscripció però fan el recorregut amb una furgoneta d'assistència que els segueix. Els deixo a Olot, que crec que paren a sopar.
La pujada a Coll de Canes, com sempre es fa llarga. Crec que una vegada només la he pujat fresc. A dalt ja fosqueja i refreda moltíssim. Sort dels guants llargs. Quan entro a Ripoll veig com surten els dos companys que sempre han precedit. Ja els deixo anar. I em deixo anar. M'estiro una bona estona a Ripoll menjant un entrepà. Arriba gent. Marxo amb en Lluís. Deu ser el nostre destí. Sempre acabem rodant junts.
A Vilada es trenca la cadena de la bici. Si la son em començava a enfonsar això em remata. En Lluis m'ofereix un passador de cadena... de 10v. No apte. No em pot ajudar. Continua i jo em quedo trucant al RACC. Mentre espero amb el fil musical apareix en Salvador i el seu nebot. En Salvador fa honor al seu nom. M'escurça la cadena i em permet continuar. Una part de mi agraeix, una altre part de mi hagués preferit marxar amb el RACC. Els acompanyo fins a Avià, però la son i la poca pressa que m'ha entrat em fan sopar molt tranquil·lament i dormir una horeta. Mentrestant ha passat en Felipe, amb una cadència, una frescura i una energia envejable. S'havia fet una dutxa a ripoll, però sembla que hagi descansat 8 hores. Quin flipe, Felipe.
M'aixeco aparentment fresc de cap i molt fresc de cames. Surto com una moto. Penso, menys de 200 km, i tot baixada. Arribo ràpid. La baixada enganya. Quan s'acaba el meu estómac vol tornar a passar comptes amb mi. Manresa, control, menjar, WC i més WC.
A partir d'aquí, diuen planer, baixada i alguna rampeta una mica llarga. Les rampes llargues es fan ports de muntanya. Segur que la gent del control té raó. Les rampes són curtes. Però en alguns moments penso que m'han enganyat. Ja en alguna pujada de cop apareix de nou la calor. Allò que tant molesta després de pedalar 500 km.
Cada cop més polígons, cases, rotondes. Cada cop més a prop de Barcelona. Per motivar-me espero que passi algun ciclista o grupet per intentar seguir el ritme. Semblo un gos empaitant bicis. A vegades funciona i m'ajuda a mantenir el ritme. Arribant al Papiol, algú ha tingut la ocurrència de posar el control a dalt de tot del poble. S'enfila molt, ai. Pa amb tomàquet i avall. Buf, quina baixada per sortir del poble. Quasi no puc ni controlar la bici.
Torno en ruta, direcció Barcelona. Trobo un ciclista aturat. Pregunto: Tot bé? em comenta que li ha agafat una rampa i espera que pari una furgoneta per demanar-li que l'apropi a casa. Penso... si jo només tingués una rampa... segueixo i em passa algún ciclista que torpedeja la meva moral. En passa un que puc empaitar. Intento agafar roda, baixo pinyons i xupada de cadena en tota regla. Paciència. Segueixo cada cop més a prop del forat del vent. Quasi al principi trobo un grup de ciclistes que intentaré seguir. Però fan arrancades molt irregulars. Al final van quedant enrere. Diuen que avui estan de descans, que el cap de setmana passat van fer no se qué d'un ironman. Baixant del forat del vent, molt de vent. Trobo un ciclista que pedala només amb una cama. Quin coratge. Deu ser molt difícil.
Arribo al velòdrom. Volta de rigor i cap al control d'arribada. Estic cansat i poc animat. Penso que altres vegades he anat més bé. Però pensant passat uns dies, crec que no podría haver anat millor. He fet molt poques tirades llargues. Tan sols una brevet de 300, i un parell de sortides puntuals de més kms. La resta molt breu. La de 300 va acabar amb una paràlisi a la mà que ha resistit molt bé aquest cop. Em sap greu no haver trobat a en Salva a l'arribada. Li volia fer unes reverències, abraçades, petons i lo que fes falta per haver-me arreglat la cadena.
Amb tot, suposo que repetiré de nou d'aquí dos anys. El fet de que sigui un 600 amb tants inscrits dóna seguretat. I els controls estan carregats de gent molt amable que aporta moltíssim a la ruta.
