Toca una altre, la de 400. Matinada. Aixecar-se a les 3 per arribar almenys 30 minuts abans de la sortida. No he trobat el racó a la web per fer la anticipada i farem la inscripció abans de la sortida. Arribo amb tant de marge que, faig café, popó, xerro amb els habituals... Però la dona que tramita els fulls de ruta fa el que pot. Som molts els que fem la inscripció al moment i el carnet no arriba. Són les 6. Sortim. Bé, surten. Els que no tenim carnet de ruta ens hem d'esperar. Van sortint a mida que tenen carnet de ruta. El meu no arriba... Surto amb els últims, i amb calma, perquè el GPS sembla que no troba ni un satèl·lit. Crec que sortim 10 minuts més tard del gran grup.
Calma, tranquilitat. M'hagués agradat sortir amb el grup gros. Hi va en Felipe i en Lluis. Se que el seu ritme és similar al meu. Però és el que hi ha.
Sortint de La Fuliola, passem Boldú i fins Castellserà el GPS no connecta. Pensar en fer la brevet sense GPS em fa molta mandra. Només tinc carnet, ni full de ruta he agafat. i el grupet que hem sortit últims no porta el meu ritme. Per sort, reiniciant el GPS aconsegueixo agafar cobertura i començar a pedalar més àgilment. El desig de trobar el grup capdavanter em fa anar una mica més ràpid de lo habitual als primers quilòmetres d'un 400. Ho pagaré.
Clareja i, ni el GPS s'acaba de veure ni els ciclistes que adelanto els identifico clarament... fins que trobo a l'Agustí (és com l'Inspector Gadget. La seva bici porta de tot), potser passat Montgai. Em diu que, davant, bàsicament hi ha en Lluis, en Felipe i en Julià. Aprofito per xerrar i escoltar algun tema, doncs porta la radio posada. A les pujades es queda enrere, però m'atrapa mentre faig la primera pixada de la jornada. Al planer, el porto a roda. Realment, té nivell. La bicicleta que porta pesa molt, i tampoc és que es quedi molt tirat. Finalment els nostres ritmes fan que ens separem. Abans d'arribar al primer control trobo en Lluis. Quina alegría. Al primer control ens reunim momentàniament amb Felipe i Julià, que han passat de llarg alhora de segellar i han hagut de recular. Coses de brevets.
A partir del primer control, Alos de Balaguer, la brevet fa molt de goig. Els de la Fuliola sempre fan passar per llocs increïbles. Aquest any el recorregut l'han canviat, i no el conec. Com tenen antecedents, les expectatives són altes. I, té pinta de no defraudar. Comencem a enfilar per Alentorn i Vilanova de Meià. Una carretera deserta, boscos, un riu, roques imponents d'on en Lluis diu que el coyote li tira les pedres al correcaminos. La pujada és llarga, però jo em trobo bé. Tinc ganes d'apretar. Potser perquè vinc ja escalfat intentant atrapar-lo. El cas és que es despenja i jo em sento bé. A pesar de la bona companyia, decideixo tirar. Crec que és un dels trams més macos que es pot fer a Catalunya amb la bici.
Arribat a dalt de la collada d'Hostal Roig segueixo eufòric en una baixada tècnica a on espero trobar algun animal gros. Les caques de cavall i ovella insinuen la possibilitat. Però en comptes d'això hi ha forats importants i trams de sterrato que fan patir i frenar de cop. En moments admiro el Tossal de les Torretes.
Carretera bonica, però de transició. A Menàrguens, segell dins el poble. Sembla que fins i tot els bars més amagats ja tenen el segell gastat per les brevets. No penso en omplir aigua i no trobo cap font sortint del poble. De nou a la carretera m'atrapa un grupet de cabres (bicis), els quals agraeixo la seva roda durant un parell de kms, fins que el GPS m'obliga a despedir-me d'ells. Llàstima. Recta monòtona i de vent lateral. Paro a la gasolinera d'Algerri, a comprar l'aigua que he oblidat abans. Trobo en Felipe, que ha parat a posar el segell que ha oblidat a Menàrguens. Toca les últimes pujades llargues amb les baixades corresponents. De nou per carreteres increíbles. En Felipe baixa bé, i quan s'hi posa costa de seguir-lo. Disfruto de tenir un company bon baixador passant per unes carreteres de nou idíliques. Els trams de vent a favor i els relleus donen eufòria i ens esforcem a velocitats impròpies d'un brevet 400.
A partir de Purroy de la Solana, vent en contra. Baixada fins a Binéfar. La baixada fa que els més de 200 kms que portem a les cames no es notin. Llavors, la marxa es suavitza. Arriba el moment de la penitència. Jo porto una mica de pesadesa a la panxa (crec que el moment de sequía que he passat i els experiments alimentaris passen una mica de factura, o potser la eufòria inicial). Així, em veig obligat a posar el "modo eco". Em conec i se que si mantinc les pulsacions altes alguna cosa no anirà bé. En Felipe es preocupa per el seu genoll. Així que, seguim junts però amb un estil reflexiu. Cadascú pendent de no forçar per els seus motius, la eufòria s'ha apagat.
Passat una estona de Binaced, mentre "reflexionem" cadascú amb els seus "ais". Apareix un tractor que remunta la eufòria cap a Alcolea de Cinca. El remolc ofereix uns pocs quilòmetres de rebuf que semblen caiguts del cel. Fa tanta estona que portem vent en contra que el rebuf del tractor sembla un acte de justícia. Allà, el track d'en Felipe (Wikiloc) diu recte. El meu (Openrunner) diu esquerra.
Crido. Crida. Paro. Espero. Ell segueix amb el tractor, però la pujada el farà perdre'l. Jo m'espero, comprovo, penso, miro i segueixo per la esquerra. Té el track i el full de ruta. No farà molta volta. A mi em fa retallar un parell de quilòmetres, o en Felipe fa un parell de quilòmetres de més. El cas és que, per el ritme que porto ja el faig davant. El "modo eco" s'ha transformat en "modo super eco", i no vull pujar les pulsacions. Sort de la baixada, perquè el vent i el "modo super eco" podríen fer-me posar el plat petit en planer. Faig una entrada destriumfal a Mequinenza, per fi. Mai havia arribat per aquesta carretera, sempre havia entrat per Fayon. Potser per l'esgotament i el vent en contra, però em sembla que aquesta entrada no té el nivell de les últimes curves de la A-1411, on s'endevina al final de la baixada el pantà. Què hi farem. Paro a un bar per segellar i amb la excusa celebrar els 320 kms intentant arreglar un estòmac que m'obliga a persistir en el "modo super eco" (per sota de les 120 pulsacions) i un desviador que fa el que vol des de que hem sortit. Les darreres sortides amb pluja no han sentat bé als cables del canvi.
Calculo que tindre vent favorable per sortir de Mequinenza, i lateral-en contra quan agafi la NII. Els càlculs són fidels. Em despedeixo de les carreteres secundàries després de Soses. Vent en contra i NII. Es farà llarg... He aconseguit passar del "super eco" al "eco", i les pulsacions superen 120, encara que no sempre. La penitència per la NII em porta a Lleida, que s'ha d'atravessar. Inclosos les parades de la fira. Deu ser festa major. Imagino als que passaran per aquí cap a les 12 o la 1 de la nit. Quin pal. Molt de tràfic. Atravessant pobles per la antiga NII el meu cap elabora una pizza de salmó. M'imagino el gust salat del salmó fumat sobre un llit de formatge fos amb una massa al més pur estil italià. Una pizza familiar... A cada poble on travesso miro si hi ha una pizzeria. A Mollerussa n'hi ha. No paro, ja queda poc. He parat massa estones i volia fer la ruta amb una mica de celeritat. Penso que en Felipe deu anar davant, perquè amb la estona que he parat a Mequinenza, l'hagués vist passar. M'anima a avançar. I a la sortida de Mollerussa la moto que reparteix pizzes m'avança. Aaaaiiiii. Em menjo una barreta pensant que és un tros de pizza.
Bellpuig. Últim control. Paro a la gasolinera, per rutina brevetera. "Teniu pizzes? perdó, vull dir, teniu un segell per posar aquí?" Els últims 10 kms serán a les fosques, però amb vent a favor. I al centre social de la Fuliola tenen pizzes artesanes. No són de salmó, però serveix. I tant. Em Felipe arriba uns minuts abans. En Lluis uns minuts després.
