Després de dormir 3 hores, amb dues horetes de cotxe arribo al Pla de Santa Maria.
Dormir poc ja és un mal començament per una brevet. Però les ganes poden més. Sobretot després de que s'anul·lés la de 200 per mal temps. Sembla que aquesta vegada la meteo respectarà.
Mentre preparo la bici i resta del material, faig temps per arribar a la hora veig alguna cara coneguda. Bé, aquest cop sembla que trobaré a algú per compartir els quilòmetres a un ritme còmode. A més, amb la falta de son, la motivació i el rendiment no són al màxim.
Sortim amb força fred. 7 graus marca el termòmetre. Com sempre, fins al primer control el meu plantejament és deixar fer als que coneixen el camí. És fosc i posar-se davant o anar per lliure implica segur agafar camins incorrectes. Així, aprofito per escalfar. O per refredar-me, perquè els primers quilòmetres són en baixada lleugera, i un ritme molt baix. El termòmetre es manté a uns 7º. La meva esperança: Quan surti el sol, que pugi la temperatura i entrar en calor començant a pedalar.
Arribem al primer control que ja ha clarejat. Tot el pilot. El jefe Jordi diu "no pareu, ja posarem el control a l'arribada!". D'acord. Algú que tenia previst parar, ho fa a la sortida del poble, per buidar la bufeta. Quedem un grupet que realment no hem parat i que tenim ganes de més ritme. Alguns entrem a relleu. Altres van darrera. Poc organitzat i mal entès. Prop de Vilafranca passa el de sempre quan passo per allà. EEEEEEEIIIIII, NOOOOOOO. Frenada. La pista asfaltada. Sort del GPS, i tot i això sempre em toca frenar allà.
Després d'aquest trencant el grup es defineix. Els que tenim ganes de ritme anem tirant: Lluis, Domi i servidor. Ara ja sé que aquesta brevet no la faré sol.
Al segon control la temperatura segueix igual. Revisant el termòmetre, veig que a penes puja un o dos graus. El sol no surt, i com a molt 8º. Potser he vingut massa lleuger de roba. Entrem a un bar a Sant Pere per posar el segell. El bar sembla un altre món. Una potent estufa s'encarrega de fer oblidar el fred exterior. Fan un cafè ràpid i demano aigua. Mentre segellem i repostem sento les converses del bar, que amb la son i el caloret de la estufa em desorienten. "Cobra'm uns cargols, uns pinxos i nosequemés". Penso, ja estan dinant? Entre la estona que pedalem, la son i les hores que estic despert, podría ser hora de dinar. La hora oficial, marca esmorzar. Tornem a sortir a fora i el fred s'accentua. De fet, la temperatura ha baixat a 6 graus! Arriba el següent grup. Nosaltres marxem.
Comencem amb mandra de fred. La ruta i el ritme, fins ara ha estat anodí, i seguim així. És quan estem pujant direcció a un poble que es diu conill quan la fred va passant. Trobem un colombià al que en Domi i en Lluis volen picar. Acabem la pujada fins a Conill (molt maco el poble per cert) ben calents. D'aquí a la baixada i planer a relleus passem una bona estona. A un molt bon ritme. No se si és el Conill o el colombià però ens hem escalfat una bona estona.
Amb tot ja som a Sant Martí de Maldà, on busquem un bar regentat per un senyor molt antipàtic que ven els sucs de pinya més cars de la comarca. Aconseguim el segell de control i marxem. La amabilitat d'aquest home fa reflexionar.
Tota brevet té un premi. Són molts quilòmetres, i el recorregut sempre inclou alguna carretera lletja i amb tràfic. Però també camins amb moltíssim encant. Per mi el premi és principalment aquí. Aquest tros no el coneixia. Poc transitat i molt maco. Passem per Guimerà, i per el trencant de El Fonoll. Poble naturista-nudista. Ens preguntem si amb aquest fred la gent anirà en pilotes pel poble. Arribem a la conclusió que la temporada d'hivern la fan els bascos. A l'hivern les vacances a El Fonoll, a l'estiu a Salou. Quan tornem a enganxar la NII, després de Pavia, la carretera no desmereix. Ens han posat un carril bici asfaltat i ampli per on podem baixar ràpid i còmode, el planer també es fa ràpid. Sense preocupar-se pels cotxes. Estem emocionats. El carril bici va des de Igualada a Santa Maria del Camí. La pega és que hi ha algunes tanques per limitar els vehicles a motor. Si aquest trajecte es fes de nit, aquestes barreres, costen de veure fins que no hi ets davant.
 |
| El trio brevetero, emocionat al carril bici. |
Després de Igualada, la tornada és la mateixa que per la brevet de 200. El camí és maco. Es passa per la carretera de Santa Maria de Miralles. La pujada sembla que no s'acabi mai. D'aquelles que, es veu el final. Quan arribes, una altre rampa. Finalment arriba la hora. Baixada suau i sinuosa, algun poble maco i últims quilòmetres plans fins al Pla de Santa Maria.
Al final, entre els 3, i amb la ajuda de 3 cafès, 300 Km.
