Brevet 600 Barcelona Perpinyà Barcelona 2018

En un any sota mínims, pedalant per mantenir una mica la forma. Tirarem de ciència i paciència.

En una primavera marcada pel mal temps, amb un únic brevet de 300 en molt males condicions, que van deixar seqüeles la por era sobretot empitjorar la parèsia que desde llavors acompanya.

El temps durant la setmana es va anunciant sense pluja per el cap de setmana. No obstant, la primera imatge del dissabte pot semblar absurda: A les 4 del matí, a casa, plou fort a fora i està fosc, em poso crema solar... Amb això i un plat d'arròs comença un dia que serà molt llarg.

Acreditacions.

Sortida escalonada, on tots els que conec que podríem rodar junts ja han marxat. Tots els semàfors per sortir de Barcelona en vermell. Tot i anar tranquil, el punt de nervi per poder atrapar a algú dels que sé que portarà ritme interessant fa que deixi enrere aquells amb els que he compartit semàfors a Barcelona. Així, comença la excursió de forma solitària.

Vaig trobant algun grupet, però el ritme es ben diferent i de moment segueixo sol. Deu ser a Polinyà que m'atrapa en Salva, amb el seu nebot i un altre company. Aprofitem per fer presentacions i actualitzacions. Rodem més o menys junts fins que en Salva insisteix en que foti el camp endavant, amb un altre pelotón. Ells queden enrere, però el pelotón que apareix es dissol per l'efecte d'una pujada llarga. Trobo en Lluis entre ells, tot i que mantinc el meu ritme. Això implica que a vegades queda enrere. Tinc la il·lusió d'atrapar en Felipe i els seus companys. A en Felipe l'atrapo. Perquè ha quedat tirat amb problemes al tubular i al canvi. No el puc ajudar, però em tranquil·litza saber que ha trobat la manera de resoldre el problema.

Trobo un altre conegut. L'Àngel que em va ajudar a fer els meus primers quilòmetres breveteros el meu primer any. No l'havia vist desde llavors. Sembla que ara ha tornat després d'uns anys d'absències. Els brevets de 600, encara que sigui la BPB que és més massiva, són com sopars de nadal.

Segueixo sol i als Hostalets de Balanyà i a algun altre poble faig algún Benny Hill, de manera que al arribar al primer control, trobo un grapat dels que m'he anat trobant. Veient que porto molt més temps del previst i que a St Esteve d'en Bas m'espera la família no m'entretinc. Tot i que després, no se com torno a atrapar a gent que he deixat al primer control. Quina mania en agafar els pitjors carrers.

Segueixo amb en Lluis i companyia fins que atrapem un noi abans de pujar cap a Rupit. Aquest a la pujada apreta. Jo, com gos que persegueix em clavo a la seva roda i al cap d'una estona afluixa... Em pregunta ¿on aneu? Això ja dóna tema. La pujada ha estat més ràpida gràcies a ell. Es queda al far i toca baixar vigilant la humitat de la carretera.

A St Esteve d'en Bas caliu i assistència familiar. La Cèlia fa que em plantegi plantar-me amb ella. Però al final, decideixo sortir. Fora tèrmica i reflectant, però.

Ara vaig més tranquil. Hi havia dos companys que aparentaven rodar bé i m'agradaria anar acompanyat després de Prats de Molló. Però fins a Camprodon que faig parades per agafar i buidar líquids no m'agafen. Fa calor i l'aigua es consumeix ràpid. Pujo amb ells fins Coll d'Ares. Em solidaritzo i després de Prats de Molló reposem aigua, que ells anaven secs. Una baixada molt ràpida fins a Amelie, on l'avituallament mai defrauda. Trepitjem els talons als companys de Felipe. Ells surten, nos arribem. M'aturo una estona, però no tant com els companys. Prefereixo sortir de França quant abans. Tots els anys, després del migdia hi ha hagut algun ruixat pels que tarden més. A més, la família espera a Banyoles.

La sortida, desconeguda fins ara, per Le Perthus. Però molt bonica (i dura) la pujadeta desde Les Cluses. A partir d'Agullana territori conegudíssim. Pero des d'Agullana fins a Cistella passaria les vegades que facin falta. Cap foto fa justícia al plaer de pedalar tot aquest tram. Dels més macos que conec.

La calor fa que quedi sec i hagi de renovar aigües abans del pròxim control. Això també fa que la panxa comenci a estar delicada.

Banyoles. Punt d'inflexió. Recupero reflectant, roba d'abric i intento menjar el que puc. La família em reté, però el compromís amb la brevet pot més. No obstant aquí comença a notar-se el desgast.

La motivació per arribar al següent control ja no és tal. Veig que no caço a ningú per davant. A més, tampoc m'espera ja ningú fins demà a dinar. L'estómac comença a avisar. Abans d'arribar a Olot m'atrapen un grup de uniformats amb llum a la bicicleta. Van molt ben agrupats, porten un ritme de brevet lleugerament més alt que el meu. Van sense dorsal. Al cap d'una estona de coincidir els hi pregunto si participen de la BPB. Sí però no. No van ser a temps a la inscripció però fan el recorregut amb una furgoneta d'assistència que els segueix. Els deixo a Olot, que crec que paren a sopar.

La pujada a Coll de Canes, com sempre es fa llarga. Crec que una vegada només la he pujat fresc. A dalt ja fosqueja i refreda moltíssim. Sort dels guants llargs. Quan entro a Ripoll veig com surten els dos companys que sempre han precedit. Ja els deixo anar. I em deixo anar. M'estiro una bona estona a Ripoll menjant un entrepà. Arriba gent. Marxo amb en Lluís. Deu ser el nostre destí. Sempre acabem rodant junts.

A Vilada es trenca la cadena de la bici. Si la son em començava a enfonsar això em remata. En Lluis m'ofereix un passador de cadena... de 10v. No apte. No em pot ajudar. Continua i jo em quedo trucant al RACC. Mentre espero amb el fil musical apareix en Salvador i el seu nebot. En Salvador fa honor al seu nom. M'escurça la cadena i em permet continuar. Una part de mi agraeix, una altre part de mi hagués preferit marxar amb el RACC. Els acompanyo fins a Avià, però la son i la poca pressa que m'ha entrat em fan sopar molt tranquil·lament i dormir una horeta. Mentrestant ha passat en Felipe, amb una cadència, una frescura i una energia envejable. S'havia fet una dutxa a ripoll, però sembla que hagi descansat 8 hores. Quin flipe, Felipe.

M'aixeco aparentment fresc de cap i molt fresc de cames. Surto com una moto. Penso, menys de 200 km, i tot baixada. Arribo ràpid. La baixada enganya. Quan s'acaba el meu estómac vol tornar a passar comptes amb mi. Manresa, control, menjar, WC i més WC.

A partir d'aquí, diuen planer, baixada i alguna rampeta una mica llarga. Les rampes llargues es fan ports de muntanya. Segur que la gent del control té raó. Les rampes són curtes. Però en alguns moments penso que m'han enganyat. Ja en alguna pujada de cop apareix de nou la calor. Allò que tant molesta després de pedalar 500 km.

Cada cop més polígons, cases, rotondes. Cada cop més a prop de Barcelona. Per motivar-me espero que passi algun ciclista o grupet per intentar seguir el ritme. Semblo un gos empaitant bicis. A vegades funciona i m'ajuda a mantenir el ritme. Arribant al Papiol, algú ha tingut la ocurrència de posar el control a dalt de tot del poble. S'enfila molt, ai. Pa amb tomàquet i avall. Buf, quina baixada per sortir del poble. Quasi no puc ni controlar la bici.

Torno en ruta, direcció Barcelona. Trobo un ciclista aturat. Pregunto: Tot bé? em comenta que li ha agafat una rampa i espera que pari una furgoneta per demanar-li que l'apropi a casa. Penso... si jo només tingués una rampa... segueixo i em passa algún ciclista que torpedeja la meva moral. En passa un que puc empaitar. Intento agafar roda, baixo pinyons i xupada de cadena en tota regla. Paciència. Segueixo cada cop més a prop del forat del vent. Quasi al principi trobo un grup de ciclistes que intentaré seguir. Però fan arrancades molt irregulars. Al final van quedant enrere. Diuen que avui estan de descans, que el cap de setmana passat van fer no se qué d'un ironman. Baixant del forat del vent, molt de vent. Trobo un ciclista que pedala només amb una cama. Quin coratge. Deu ser molt difícil.

Arribo al velòdrom. Volta de rigor i cap al control d'arribada. Estic cansat i poc animat. Penso que altres vegades he anat més bé. Però pensant passat uns dies, crec que no podría haver anat millor. He fet molt poques tirades llargues. Tan sols una brevet de 300, i un parell de sortides puntuals de més kms. La resta molt breu. La de 300 va acabar amb una paràlisi a la mà que ha resistit molt bé aquest cop. Em sap greu no haver trobat a en Salva a l'arribada. Li volia fer unes reverències, abraçades, petons i lo que fes falta per haver-me arreglat la cadena.

Amb tot, suposo que repetiré de nou d'aquí dos anys. El fet de que sigui un 600 amb tants inscrits dóna seguretat. I els controls estan carregats de gent molt amable que aporta moltíssim a la ruta.

Brevet 600 la fuliola 2017

Arribo amb temps, havent sortit el mateix dia de casa, aixecant-me a les 3h. Molts habituals, però cap dels que conec acostumen a anar al meu ritme. Sortida tranquil·la. Molt tranquil·la. Retrobada amb un antic alumne, que s’inicia a les brevets (ha fet un 200 i ens acompanya un trosset). Va uns metres per davant Ramon, de Calaf. Ha organitzat la Brevet de Calaf Soual. M’hagués agradat molt fer-la. Em comenta que segurament la podré fer algun altre any. Confirmo que és el tal Ramon que li van robar la bicicleta a la Paris Brest Paris 2015. I va resoldre el tema amb la bici de passeig de la seva dona. Tota la meva admiració.

Com el ritme és lent, decideixo anar tranquil, però a la meva. M’agradaria arribar demà abans de la hora de dinar. Amb un dia de calor en tinc prou. Així que abans de Copons, el primer control ja em quedo sol.

Copons, poble amb encant. Segellem amb mala punteria, doncs el cambrer del bar s’equivoca de requadre. Aquí comencen les carreteres amb encant. Alternant amb alguna carretera “de transició” arribo a Vinaixa.

Aquí segueix una part molt maca que va fins a La Granadella, que em sona d’altres brevets. De camí, la carretera té trossos que han reparat que sabotegen parcialment la roda: Han tirat gravilla i asfalt i encara ha de consolidar. Això fa croqueta a la roda, que dispara pedres contra el quadre i alguna s’enganxa al pont dels frens.

Control a la granadella, on per costum d’altres vegades la gasolinera està tancada. Veig als bombers, que tenen la nau oberta i estan un parell de manteniment. M’atenen molt bé, ofereixen segell, aigua fresca i bona, WC de qualitat i inclús un arrosset i musclos que rebutjo a contracor... i ombra!! Cap a les 10:30 el termòmetre ja s’enfila fins els 30º, i això es a les 12:30 que arribo a dalt.

Baixant de La Granadella, motivat per la simpatia dels bombers i, baixo amb molt bones sensacions. Clar, que és baixada. Bidons plens d’aigua bona i fresca. Aquesta baixada també em sona força d’alguna altre brevet.

Després de la baixada, a Ribaroja, el termòmetre ja comença a apropar-se als 40º. Després de Mora d’Ebre, no baixarem de 40. Segellar a Mora d’Ebre confon. Mora la Nova, Mora d’Ebre. Amb tot dono una mica de volta innecessària i entro per un carrer on hi ha un temptador Mercadona carregat de menjar bo i fresquet. Però tinc menjar de sobres i no vull sobrecarregar ni fer parades excessives ara.

Tot lo que segueix és calor, pocs pobles, cap servei. Rutina de bidons, pràcticament a cada poble que tingui fonts. És una sort que hagi dut un parell de saquets d’isotònica.

Pujo acalorat, però descansat. Pedalo còmode i tinc la sensació de pujar molt fàcilment de pulsacions, però ho evito. La calor és extrema. La meva part racional m’obliga a parar a Prat del Compte, primer a una font, però després el bar: Cerveseta sense alcohol i entrepà de truita. Amb molta sal.

Valderobles el tinc molt present. Per altres brevets i per alguna excursió amb la Sandra. Temptacions de nou amb el supermercat, però començo a dubtar del meu estómac i tan sols compro un parell de plàtans en una fruiteria. Uns benny Hills amb els cartells indicadors i el GPS. Alcañiz em sona del full de ruta, però abans cal anar a la Morella.

Aquesta part em remata. He suat moltíssim. No em queda isotònica. Recordo algun moment de veure les mànigues del mallot ben blanques de la sal de la suor. Sento que he perdut tantes sals que em dóna per llepar la sal de les mànigues i fer traguets d’aigua del bidó. En un altre moment seria una porcada, però ara mateix em sembla la conducta més saludable per mirar de recuperar una mica tota la sal perduda. Ara hi penso i sí, no és molt higiènic.

Després de Valderobles ve una part molt maca i plena de contradiccions: Temperatura a 40º. Un riu, a vegades amb gorgs, a vegades sec. Cartells de noms de poble com Fuentespalda. Un indicador de “cova de fonts” o “cova de riu”, que quasi em fa desviar-me de la ruta. Recordo al bar de Prat del Compte els comentaris d’un client sobre unes piscines naturals d’aigua gelada… estaran per aquí? És massa lluny ja? Començo a notar abans del normal que el meu estómac està bloquejat. Tinc el regust de la truita que em puja i ja fa una bona estona que hauria d’haver baixat… Cartell: “Mare de Déu de les Fonts”. Una ermita, un riu. I molt probablement unes fonts? No puc més, baixo al riu. Trobo les fonts. La bici a la ombra i el GPS es nega a carregar-se encara, perquè diu que fa massa calor. Espero que no em planti la bateria.

Les fonts de la Mare de Déu de les Fonts

 

Des de Mora d’Ebre la tendència ha estat de no parar de pujar. Tobogans, però sempre amb més pujada que baixada. Després de Peñarroya de Tastavins, a on habita la Mare de Déu de les Fonts, espera l’hombre del mazo. Amb un mazo gros i pesat. S’aprecia pujada. Ui! Una paella al 10%. No està mal, encara tinc cadència. Penso que sort del 29. La cadència dura poc. Penso, vaig bé. Encara no es veu la vàlvula de la càmera com passa lentament al rodar: Indicador de pajarón a la pujada. Però són uns pocs minuts i veig passar la vàlvula de la roda lentament, una i altre vegada. Inclús començo a distingir les lletres de la llanta i el neumàtic. Fins que finalment m’aturo i puc llegar tot el que hi posa a la roda de davant. El meu cervell elabora un refrany: Si vols avançar, hauràs de descansar. Em fot molt, però el port es puja amb dues aturades. Les cames van bé, però la fatiga al cos, el mal de panxa i la calor no deixen fer més esforç. Intento recordar el perfil. Em sona que pujàvem fins als 1000 metres un parell de vegades. Deu ser aquí. Jo pensaba que era més lluny. Arribo als 1000. No tenia previst pujar més metres, però el port segueix. Fins al 1200. Amb la calor i aquesta pujada, potser hagués sortit més a compte fer un túnel i passar per sota la muntanya. Ni que fos gratant amb les mans.

Em deixo anar a la baixada. Tant que el track em fa fer un bucle i baixar passat el poble de Morella, obligat a entrar per a baix, i enfilat tot el poble. Que pla no és.

Súpermercat tancat. Buf, més tard del que em pensava. Un altre supermercat, ara obert (o en fase de tancament). La gana sobrevalora les meves capacitats digestives. Compro pensant en recuperar i passar la nit. Arribaré a la Fuliola amb un paquet de nous sencer. La resta també costarà d’empassar i em durarà tot el matí de l’endemà. Paro a un bar, entrepà i cervesa 0.0%. I unes olives, que tenen sal. Amb dues hores aconsegueixo menjar ¾ d’entrepà i mitja tapa d’olives. La calor deu haver fos l’estómac.

Es fa fosc a la terrassa de la Morella. Els clients de la terrassa del bar miren amb curiositat i algú pregunta. Al anar sol, encara sembla que sigui més estrany. No d’un altre planeta, si no d’una altre galàxia. Sort que, quan anava a marxar arriba un altre company de la brevet i ara ja sembla que no m’hagi escapat del manicomi. O almenys no sóc l’únic boig. Penso m’atraparà, encara que ell pari a menjar, aniré tant lent que potser m’atraparà ell i tota la resta.

Pujada amb calma. Baixada intentant aprofitar tota la inèrcia. Se que m’entrarà la son. Parades per dormir, almenys sol no molesten focus ni tinc compromís de continuar. Penso que amb tantes parades em deu haver passat algú mentre dormia. Vaig tant lent que penso que ja deu haver passat tothom en algun descans.. No ve ningú per darrera.

Ara, quan recordo la nit, veig que la experiència és un grau: He après a no tenir problemes amb els focus, a proveir-me de menjar al començar la nit. Buscar punts d’aigua als pobles, que solen estar a les gasolineres (mànegues de servei) o als parcs i places. I identificar bons llocs per fer petites migdiades. Seguint els consells de la organització aquest cop no m’obsessiono a aconseguir segells als controls de pas nocturns: Foto cartell i llestos. No obstant, treu un punt romàntic a la gimcana de segells: El d’entrar a un pub a les 3 de la nit vestit de ciclista demanant un segell. O fer voltes per la nit a un complex químic buscant una fàbrica amb un conserge de guàrdia que disposi de segell.

Tobogans monòtons m’apropen a Caspe mentre comença a clarejar. No m’obsessiono per la son durant la nit. Com esperava, mentre comença a clarejar se’m treu la mandra i començo a funcionar com si hagués dormit algunes hores. Entre Caspe i poc després de Mequinensa tinc el meu millor moment. Dura poc, ja que cap a les 10 el sol comença a reescalfar. Em sento agredit i indignat amb la calor del sol. A més, pedalo de cares a ell, ja que vaig cap a l’est. El genoll, amb cicatrius recents es nota ben calent amb els primers rajos de sol forts. Sort de les mostres de crema solar.

Entrant a Lleida aconsegueixo normalitzar l’estómac una miqueta més. El ritme és lent, però no incòmode. Així passen els kms fins a l’últim control. Sortint de Montgai, no se perquè interpreto que tan sols em queden 6kms. Quan en porto 2 veig una pujada a 1000 metres que la faig traient tot el que queda de mi, i dels bidons. Pensant que després una baixada em durà a La Fuliola. Però la cosa s’allarga una mica. Res comparat amb tot el que ja s’ha fet.

Arribada a La Fuliola, al bar no hi ha ningú de la organització ni cap participant. Sóc el primer i no esperaven a ningú encara. Molt amable la gent del local obre la dutxa i ofereix descans. Vaig bastant desencaixat, doncs els últims kms els he fet sense aigua. Rebutjo el descans, però no la dutxa. Tinc ganes d’anar a dinar amb la Sandra. Hagués estat divertit dinar allà i veure com anaven arribant els breveteros.

Amb tot, una brevet que mereix una crónica, per no oblidar haver rodat a altes temperatures, algun control molt simpàtic com el dels bombers, i les carreteres i pobles tant típics de Lleida i Aragó que fan que les brevets de La Fuliola siguin d’allò més recomanables.

Gel casolà

Després de la Barcelona Perpinyà em vaig plantejar estudiar la possibilitat d'elaborar gels de glucosa.

Són cars, i si mires els ingredients, aparentment senzills. I molt barats de fer.

M'he fixat en aquell que a mi sempre m'ha resultat més fàcil d'assimilar. No m'ha provocat mals de panxa ni m'ha sobrecarregat l'estómac. Així que després de buscar receptes per internet em vaig limitar a mirar la etiqueta dels powergels (Powerbar): Bàsicament maltodextrina (carbohidrats), fructosa (carbohidrats), clorur sòdic (sal, aporta sodi) i citrat sòdic (antiàcid i aport de sodi).
La fructosa, fàcil de trobar. Al mercadona, un quilo, uns 2€. La maltodextrina, a botigues de suplementació esportiva (a internet molt barata). Citrat sòdic, més difícil de trobar, però qui ho comercialitza barat són els distribuïdors d'aditius alimentaris 1kg 3€. La forma més comuna és citrat trisòdic, altrament dit E-331iii. Però per a qui no li agradi pot fer servir tan sols sal comuna.

Atenent-nos a la taula nutricional:
Gel: 41g
Carbohidrats: 26,7 g
Sodi 205 mg (habitualment)

Atenent-nos a la publicitat: La millor barreja és maltodextrina i fructosa en proporció 2:1 (carbohidrat de alt i de baix índex glucèmic respectivament).

Així, en un gel de 41g
Maltodextrina:17,8
Fructosa:8,9

La proporció de sal i citrat sòdic no la podem saber, però la quantitat de sodi que hi ha en un gel és fàcil d'emular sabent el pes molecular:
Pes molecular sodi: 22,98
Pes molecular clorur sòdic (sal): 58,48
Pes molecular citrat trisòdic: 258,07
Per tant, o bé 521 mg de sodi o 383 mg de citrat sòdic per cada gel de 205 mg sodi. O bé variar les proporcions d'aquests.

Així, tot amb aigua calenta. Remenar. Remenar. La maltodextrina costa de diluir. Remenar.
Omplir els envasos a fer servir.

Opcions per envasos:
- Comprar específics per internet.
- Comprar un saquet de mel de 410 gr del Caprabo: Té cabuda per 10 gels. Ideal per guardar a la butxaca del maillot. T'has de menjar la mel prèviament. Netejar-ho bé.
- Comprar un saquet de puré de fruites o smoothies que venen als supermercats. Capacitat per uns 3 o 4 gels segons model. Netejar-ho bé. Si no vols regust, posar-hi lejía (la que serveix per potabilitzar aigua, sense detergent), i aclarir bé.
I a rodar. Dubto que torni a comprar gels.

Així, per exemple, per a 10 gels amb 205mg de sodi per gel, aportant sodi a parts iguals sal i citrat:
Fructosa: 89 gr
Maltodextrina: 178 gr
Sal: 2,5 gr
Citrat sòdic: 3,7 gr
Aigua suficient per arribar a 410 gr

Gust neutre. Si es vol amb algun sabor es poden comprar additius o, naturalment es pot substituir una mica d'aigua per el raig d'una llimona.
Com tot hi ha gent que no tolera alguns ingredients. Així, per exemple, hi ha gent que no tolera la fructosa. Per tant hauria de buscar una altre opció.

Senzill, fàcil de preparar i molt barat. Amb la recepta del powergel.

Per reflexionar

Avui, començant vacances i finalitzant una ruta fantàstica.

Arribant a Banyoles, entro al llac per un trencant. Un conductor d'una furgoneta aprofita per fer una pirueta, fent un canvi de sentit. Aprofita el trencant per fer un 360º ràpid. Derrapada, que m'aixafa!

Mirada assassina. Sense paraules. S'hi posa ell:
Conductor amb veu de fumat pacificador: Tranquil que més pateixo jo... que porto mainada!

Tampoc esperava gran cosa. Un ho sento. Disculpa o similar hagués estat bé... Que els encreuaments no s'han d'aprofitar per fer maniobres de canvi de sentit. No perquè el codi de circulació no ho permeti (que també), si no perquè és perillós.

Però més pateix ell, que porta mainada. No fos cas, que fent la infracció la seva furgoneta impactés amb un ciclista i les seves criatures, imagino que lligades a la cadireta sortissin volant. La meva massa, juntament amb la de la bicicleta al igual fan volcar la furgoneta.

Però més pateix ell, que porta mainada. Per això, aprofita per fer pirules de tràfic posant en perill als del voltant i als seus nens.

Ja, un s'acostuma a avançaments de cares, arran, cedas no respectats. I, s'agraeix ni que sigui la cara de disculpa. A vegades inclús una disculpa. Però... tio, ni que portés un trailer i m'hagués saltat un ceda.

BPB 2016

Toca una brevet molt especial. Les brevets 600 sempre fan molt de respecte. Tenen l'element més dur, maco i singular: Pedalar de nit. Pedalar de nit implica dificultats per orientar-se, avituallar-se, descansar, segellar als punts de control i lluitar contra la son i el fred de matinada entre altres. Però la experiència d'una carretera secundària a les 4 del matí també és molt atractiva. La Barcelona Perpinyà Barcelona (BPB) manté tot l'encant i la organització facilita un acompanyament excepcional que dóna molta seguretat. Avituallaments oficials, llocs per dormir, trasllat de bossa de material a un punt de control són grans detalls. A més, sóc dels afortunats que aquesta vegada comptaré amb assistència familiar a 3 punts de control.

M'havia plantejat fer-la en menys de 25 hores. Era la tercera edició en la que participava, i les matemàtiques aparentaven possibilitats. Primera, 28h, segona, 25h30 min. Tercera... objectiu no més de 25h. A més l'any passat va sortir una Paris Brest (PBP) de 58h. He intentat mantenir-me. La última setmana la he agafat de descans. I divendres a les 9 del vespre anava al llit, tot i que els nervis no em van deixar dormir pràcticament (La 5ª brevet 600 i em segueixo posant tant nerviós com a la primera). La il·lusió, els dubtes, el revisar mentalment el material tota la estona... fan inclús que m'aixequi del llit a veure si he posat la manxa a la bossa, que revisi contínuament que la alarma del mòbil està ben posada... El neguit de patir incidències crec que ha anat creixent a mida que han anat passant les brevets.

A les 5 i poquet arribo al velòdrom per no tenir la primera incidència d'arribar tard. Check in de la bici, reflactants, llums... I van apareixent les cares conegudes. La majoria ja hi comptava. Sorpresa, Ibon! Aupa! Fa dos anys vam coincidir en una 300 (encara no se com em va suportar durant els 300 km que li digués Igor en comptes de Ibon) i a la BPB. Ens vam avenir força. Ell posava les cames i jo la orientació. Em pregunta què tal estic aquest any. "Jo més fort que fa dos anys, però crec que encara no al teu nivell". Quedem de sortir junts. Després, ja ho veurem. Van desfilant més cares conegudes. Quedem també amb en Lluis i en Felipe: Sortim junts, després, ja ho veurem. M'agrada anar lliure, però saber que hi ha companys amb els que puc coincidir. No ens forcem a acompanyar-nos, però si el ritme és similar es comparteixen bé els quilòmetres. Si no, sense compromís. Sol també es va a gust.

La cosa pinta bé. Temps per fer la KK de la sort i segellem els primers!!! L'Ibon va tant ràpid que a la cantonada ja no sabem on és. Pateixo per si s'ha perdut. Nosaltres seguim el track, sembla que majoritàriament bé i coincidint amb les fletxes. Sortir de Barcelona em resulta una de les parts més difícils de la brevet. És molt més fàcil agafar rondes i anar per la AP7.

Així, sortim Felipe, Lluis i servidor. Quan encara estem a l'àrea metropolitana trobem Ibon amb un altre home. Els recollim i formem un pelotón de 5 durant una estona. Després 4. A la NII formem una conga de bicis més llarga. S'agafen a la roda alguns ciclistes que fan sortida curta. En algun moment veig que per darrera han aparegut dos navarresos que ja vaig trobar a la PBP. Aprofitem per actualitzar-nos. Ells van fer molt bon temps a la PBP. També ens agafa algú més que venía per darrera.

Al primer control (Pineda de Mar), uns segons després d'arribar el nostre grup apareix el següent. Ara ja som forces. Domi també apareix.

Continuem un grup nombrós, però a la alçada de Lloret sembla que hi ha gent que té ganes de provar-se. Els navarresos, l'Ibon, en Julià comencen a fer arrancades a cada rampa llarga. A mi em sembla un bon ritme, però cada cop es veu més sang a les rampes. Fins que, les successives pujades les faig un grapat d'elles a més de 170 pulsacions. Penso, fas la rampa i després descanses a roda, que el ritme és bo. En un moment em giro i veig que no queda ningú darrera. La tònica és: A estones estira fort Ibon, Julià o Iriberri (un dels navarresos). Mikel (l'altre navarrès), Felipe i jo darrera aguantant. Penso que això passarà factura. En una rampa miro la cara d'en Felipe i, tan sols mirant-nos la cara els dos sabem que en breus enviarem a passeig als de davant.

Així ho fem, deixem que marxin. I ens felicitem per la decisió. Seguim sols fins a Castell d'Aro, pensant que vindrà algú per darrera. A Castell d'Aro veiem com marxen els que anaven per davant. Nosaltres ja hem decidit que estem a una altre lliga.

Sortint del control, Felipe es posa a darrera a reflexionar. Jo em sento molt bé. La setmana de descans ha estat una bona idea. Però el ritme d'en Felipe és molt coherent per fer 600km. Així que decideixo compartir quilòmetres. Passem per Cassà, pel cantó de casa. Felipe és una festa baixant. Crec que és la única persona que m'agrada tenir davant quan baixo un port amb la bici. Mas Llunès. Les Serres. A la carretera del Llèmena Felipe es despenja bastant. Així que opto per anar tirant, però a un ritme còmode. Amb la intenció no d'atrapar a ningú, si no de gaudir del meu ritme. A banda dels pals que s'han donat entre Lloret i Castell d'Aro, la brevet transcorre molt tranquil·la. L'aire ni es mou. Hi ha una humitat i lleugera boira que és com una pluja suspesa, que no acaba de caure.

A Olot arribo segons el temps pactat amb la assistència (Honorat + Tresa). M'anima molt veure que la calculadora funciona. Tot i fer un bon tros sol vaig a temps proposat. Les cames van lleugeres. La assistència treballa molt i molt bé. Col·laboren: Subministren material, canvien bidons... Ja estan ensenyats abans de començar! Mentre m'avituallo arriba en Felipe, que sembla que pateix més la calor que jo. Ell va directe al plat de macarrons. Massa per mi. Vaig tirant, tot fent la digestió mentre surto amb calma d'Olot.

Vent favorable a la N260. Tot i portar el mode ahorro/digestió arribo ràpid a la pujada del Capsacosta. Segueix la calor i la humitat. A partir d'ara tot serà pujada fins al Coll d'Ares. Havent buidat la panxa pujo més còmode, però sense fer excessos, que això és molt llarg. A mig Capsacosta veig en Felipe, petit, a baix. Perfecte, tant de bo m'atrapi i fem la baixada junts. Em sento molt bé de cames, sento que podría anar per feina, però miro de mantenir-me entre 140 i 150 pulsacions. L'únic problema és la clàssica cremor a una planta del peu. Un problema fàcil de solucionar: ignorar-lo. Els dolors al peu, al cul, al coll, a les mans... es poden ignorar, i al final per forts que siguin van disminuint i desapareixent. El mal de panxa, encara que no sigui molt fort dóna més mal rollo. No es pot ignorar, perquè si no acabes KO. Mentre m'entretinc amb les vaques, un ós gegant, cavalls i demés ja sóc a dalt.

És el moment de provar si tots els cargols de la bici estan ben collats, i els extres com les llums i bosses suplementàries ben posades. L'asfalt francès dóna la benvinguda amb les seves irregularitats. Tot bota però no salta res. I això que faig algún extra en quant a esborancs perquè vaig pendent d'una font que hi ha abans de Prats de Molló. M'he menjat tots els bots i he baixat ben lent, però no he vist la font. Un Benny Hill a Prats de Molló i segueixo ara per feina. Tant per feina que la font d'abans d'arribar a Amelie me la salto, i aquesta és ben visible. Abans d'arribar a Amelie, creuo amb Ibon i Julià, que ja han sortit del control.

A Amelie crec que aquest any s'han superat. Hi ha un bufet amb diferents formatges, i molt de menjar consistent. És en aquest control que penso que un dia faré la BPB amb forquilla i ganivet. Parant amb calma almenys aquí. Quan arribo els Navarresos marxen. Quan passa això, tens molta sensació de estar a prop dels que van per davant teu, però és molt fals. Potser ells porten 30 minuts descansant aquí i ara surten frescos. I jo necessito el meu temps.

Surto de França amb pedaleig alegre. Van caient gotes i no vull que m'agafi una tromba d'aigua i baixar moll cap a Maçanet. Tot i coronar Costoja humit, m'he salvat. La baixada, però és molla. Així compte. Està tot molt maco, aquesta primavera la pluja ha estat molt abundant.

Per arribar al control de Maçanet de Cabrenys ens fan passar per els carrerons més estrets del poble. En un paller hi ha el control i LA ASSISTÈNCIA!!! (amb Sandra i tot). Els temps que els hi havia marcat per trobar-nos han fallat. Vaig una horeta per darrera de lo esperat. Però crec que recuperarem després de Maçanet, doncs ara el terreny s'aplana fins al pròxim control.

La fem petar, ja no tinc tanta pressa. M'expliquen que Julià ha abandonat. Imagino que volia anar a ritme Ibon. I l'Ibon està molt fort, a més de ser vasc. Els navarresos els veig marxar. Un nen del poble es vol fer una foto amb mi. Imagino doncs que no dec fer ni tanta mala cara ni tanta pudor. En Felipe arriba. Ara decideixo esperar i marxar junts. És un bon company i, si podem passar la nit junts serà molt millor, penso. En Felipe, però, diu que a St Esteve d'en Bas es vol dutxar i canviar-se de roba. Cap problema. Jo necessitaré menjar consistent i un moment per pair.

Abans de sortir comença a ploure. Decidim que seran quatre gotes. Tot i això, el que decidim nosaltres no importa. La tromba d'aigua que cau és de dimensions bíbliques. Així, les bicis, les robes i nosaltres mateixos sortim a la N260 dutxats, ben brillants. I amb la calor ja ens anem eixugant.

Es va fent fosc i entrem a Olot. Hi ha una fletxa de la brevet que assenyala cap a Ripoll, per Vallfogona. Totalment incoherent. A més, el GPS també demana entrar a Olot per arribar a St Esteve, així que ni cas a la fletxa.

De nit arribem a St Esteve. Cap a les 11h, amb 440 Km a les cames. Fins aquí tot ha anat rodat. És la distància que se que puc fer sense patir. Ara necessito parar, i mentre en Felipe es dutxa (sembla que no n'ha tingut prou amb el diluvi) jo m'entaulo amb LA ASSISTÈNCIA. S'aixeca ventet. Truca l'Ibon a la organització. Diuen que ha seguit la fletxa i ha arribat fins a Ripoll. Allà ha pensat que potser s'havia perdut (Ibon, 30Km de més, amb GPS? Això és una perduda a la bilbaína en tota regla). El vent es torna més fort, i en alguns moments la carpa pateix i algun got de plàstic cau a terra. S'aixeca més vent i algunes gotes. Bufa més. Uracà. Evacuem cap al pavelló. Bici i tot. De fet, evacua tothom, ja que perilla tot el chiringoto que tenen i els obliga a desmuntar-ho tot.

Em relaxo al pavelló. Arriba en Felipe, net i polit. L'arbre que es veu per la finestra està en supercursiva, ben inclinat i apuntat cap a Olot. Ja no és per la pluja. Amb aquest vent, sortir sería com fer 50 km més. Decidim fer una roncada breu. Quan para, aixequem veles i despedeixo a LA ASSISTÈNCIA. Ara bé la part més maca, difícil i dura de la brevet 600. Pedalar tota la nit.

Mentre pujem al Coll de Condreu, uns mossos custodien un trencant, on s'ha caigut un arbre que barra el pas. Sort que ens ha agafat al pavelló. Pujant em venen els records dels llums vermells a la Paris Brest. El llum d'en Felipe té el mateix efecte somnífer i castigador pels meus ulls. Tinc la sensació de que el relax de l'últim control ha estat excessiu i ara tot em fa més mandra. Coronem, i resisteixo fins a l'entrada de Rupit. No vull provocar un accident. Així que prefereixo provar la tècnica de la microsiesta. Veig una habitació amb lavabo (en altres condicions seria un lloc indesitjable per descansar, però ara és molt bona opció. Tampoc es exactament una habitació amb lavabo), hi faig un petit son.

Anar sol m'ajuda a no adormir-me, però em dóna una mica d'inseguretat i desmotivació. Començo a tirar i em dono compte que he perdut el carnet de ruta. Torno a pujar. Busco a la gasolinera, busco als voltants, no trobo. Quan torno a reprendre la marxa pensant que la faré sense carnet de ruta, el trobo tirat a la carretera. Som-hi. Vaig tirant. A estones paro, tanco una mica els ulls i reprenc. Fins que m'atrapa el grup de Lluis, Domi i un Mallorquí. Amb ells faig el següent Benny-Hill per Folgueroles, convençuts que hem de segellar allà. Fins que al final, ens donem compte (ells abans que jo) de que és al següent poble el control. Com sempre ha estat Folgueroles...

Vaig molt despistat. Tant que a la sortida del control, no sé com els perdo. Recupero el senderi. Els segueixo de lluny fins que els vaig atrapant. Comencem a pujar, potser el tram més difícil per la hora i els quilòmetres. Per la pujada de Moià faig la goma i em retiro a darrera. La son i les llums dels altres em molesten moltíssim. Així que opto per mantenir-me apartat. La conclusió és que rendeixo més per la nit quan vaig sol, especialment en aquells trams més tranquils. Prenc nota per la pròxima. A mica que es va fent de dia vaig ressuscitant. La meva resurrecció es fa efectiva a Calders.

Baixar, pujar, baixar... i comencem a trobar més tràfic i grups ciclistes a partir de Castellar del Vallès. Els grups ciclistes envesteixen per el ritme que porten alguns. Acaben de sortir. I nosaltres ja portem quasi 600 km. Alguns passen inclús amb cert despreci, indumentaria pro, olor de suavitzant i mirada de "onvastuamblabicitantcarregadadellumsbossesitantaroba". Com em sento força bé de cames jugo a enganxar-me amb algun grup ciclista, segueixo la roda. Després m'espero a que arribi el trio acompanyant. El seu suport, que no les seves llums, m'ha anat bé per la nit i la matinada. Ara que em trobo millor tampoc vull fer el lleig, i em fa il·lusió acabar amb ells. Lluis i Domi han sigut els acompanyants habituals en les brevets d'aquest any. Així que, miro de seguir en grup.

Última pujada. Forat del vent. Fem cara de concentrats, mirem al terra i intentem pujar amb dignitat al forat del vent. Veig un senyor ja grandet, que puja alegre cap a dalt. Em plantejo atrapar-lo. M'apropo. M'apropo. Em poso a roda. Fa la última apretada. No el remato, seria de mala educació. El felicito. Em diu que és la tercera pujada seguida al forat del vent i que té 60 i no se quants anys. Jo li comento que és la meva primera pujada al forat, però que porto 600 i no se quants Kms escalfant. Cadascú orgullós amb lo seu.

Espero a dalt, arriba el de Mallorca, diu que anem baixant. Baixem. Arribem al Velòdrom i Domi també arriba. I Lluis. M'hagués agradat entrar plegats, però entre la pujada, i les voltes a la baixada, la organització s'ha desmuntat.

Molt content. 27 hores i mitja. Dues hores i mitja més del que m'havia marcat de màxim. Però la experiència és tant gran que el temps al final és el de menys. Llàstima haver d'esperar dos anys més per tornar a participar a una brevet tant especial, amb una organització tant bona i uns voluntaris tant simpàtics.

Brevet 400 La Fuliola 2016

Toca una altre, la de 400. Matinada. Aixecar-se a les 3 per arribar almenys 30 minuts abans de la sortida. No he trobat el racó a la web per fer la anticipada i farem la inscripció abans de la sortida. Arribo amb tant de marge que, faig café, popó, xerro amb els habituals... Però la dona que tramita els fulls de ruta fa el que pot. Som molts els que fem la inscripció al moment i el carnet no arriba. Són les 6. Sortim. Bé, surten. Els que no tenim carnet de ruta ens hem d'esperar. Van sortint a mida que tenen carnet de ruta. El meu no arriba... Surto amb els últims, i amb calma, perquè el GPS sembla que no troba ni un satèl·lit. Crec que sortim 10 minuts més tard del gran grup.

Calma, tranquilitat. M'hagués agradat sortir amb el grup gros. Hi va en Felipe i en Lluis. Se que el seu ritme és similar al meu. Però és el que hi ha.

Sortint de La Fuliola, passem Boldú i fins Castellserà el GPS no connecta. Pensar en fer la brevet sense GPS em fa molta mandra. Només tinc carnet, ni full de ruta he agafat. i el grupet que hem sortit últims no porta el meu ritme. Per sort, reiniciant el GPS aconsegueixo agafar cobertura i començar a pedalar més àgilment. El desig de trobar el grup capdavanter em fa anar una mica més ràpid de lo habitual als primers quilòmetres d'un 400. Ho pagaré.

Clareja i, ni el GPS s'acaba de veure ni els ciclistes que adelanto els identifico clarament... fins que trobo a l'Agustí (és com l'Inspector Gadget. La seva bici porta de tot), potser passat Montgai. Em diu que, davant, bàsicament hi ha en Lluis, en Felipe i en Julià. Aprofito per xerrar i escoltar algun tema, doncs porta la radio posada. A les pujades es queda enrere, però m'atrapa mentre faig la primera pixada de la jornada. Al planer, el porto a roda. Realment, té nivell. La bicicleta que porta pesa molt, i tampoc és que es quedi molt tirat. Finalment els nostres ritmes fan que ens separem. Abans d'arribar al primer control trobo en Lluis. Quina alegría. Al primer control ens reunim momentàniament amb Felipe i Julià, que han passat de llarg alhora de segellar i han hagut de recular. Coses de brevets.

A partir del primer control, Alos de Balaguer, la brevet fa molt de goig. Els de la Fuliola sempre fan passar per llocs increïbles. Aquest any el recorregut l'han canviat, i no el conec. Com tenen antecedents, les expectatives són altes. I, té pinta de no defraudar. Comencem a enfilar per Alentorn i Vilanova de Meià. Una carretera deserta, boscos, un riu, roques imponents d'on en Lluis diu que el coyote li tira les pedres al correcaminos. La pujada és llarga, però jo em trobo bé. Tinc ganes d'apretar. Potser perquè vinc ja escalfat intentant atrapar-lo. El cas és que es despenja i jo em sento bé. A pesar de la bona companyia, decideixo tirar. Crec que és un dels trams més macos que es pot fer a Catalunya amb la bici.

Arribat a dalt de la collada d'Hostal Roig segueixo eufòric en una baixada tècnica a on espero trobar algun animal gros. Les caques de cavall i ovella insinuen la possibilitat. Però en comptes d'això hi ha forats importants i trams de sterrato que fan patir i frenar de cop. En moments admiro el Tossal de les Torretes.

Carretera bonica, però de transició. A Menàrguens, segell dins el poble. Sembla que fins i tot els bars més amagats ja tenen el segell gastat per les brevets. No penso en omplir aigua i no trobo cap font sortint del poble. De nou a la carretera m'atrapa un grupet de cabres (bicis), els quals agraeixo la seva roda durant un parell de kms, fins que el GPS m'obliga a despedir-me d'ells. Llàstima. Recta monòtona i de vent lateral. Paro a la gasolinera d'Algerri, a comprar l'aigua que he oblidat abans. Trobo en Felipe, que ha parat a posar el segell que ha oblidat a Menàrguens. Toca les últimes pujades llargues amb les baixades corresponents. De nou per carreteres increíbles. En Felipe baixa bé, i quan s'hi posa costa de seguir-lo. Disfruto de tenir un company bon baixador passant per unes carreteres de nou idíliques. Els trams de vent a favor i els relleus donen eufòria i ens esforcem a velocitats impròpies d'un brevet 400.

A partir de Purroy de la Solana, vent en contra. Baixada fins a Binéfar. La baixada fa que els més de 200 kms que portem a les cames no es notin. Llavors, la marxa es suavitza. Arriba el moment de la penitència. Jo porto una mica de pesadesa a la panxa (crec que el moment de sequía que he passat i els experiments alimentaris passen una mica de factura, o potser la eufòria inicial). Així, em veig obligat a posar el "modo eco". Em conec i se que si mantinc les pulsacions altes alguna cosa no anirà bé. En Felipe es preocupa per el seu genoll. Així que, seguim junts però amb un estil reflexiu. Cadascú pendent de no forçar per els seus motius, la eufòria s'ha apagat.

Passat una estona de Binaced, mentre "reflexionem" cadascú amb els seus "ais". Apareix un tractor que remunta la eufòria cap a Alcolea de Cinca. El remolc ofereix uns pocs quilòmetres de rebuf que semblen caiguts del cel. Fa tanta estona que portem vent en contra que el rebuf del tractor sembla un acte de justícia. Allà, el track d'en Felipe (Wikiloc) diu recte. El meu (Openrunner) diu esquerra.
Crido. Crida. Paro. Espero. Ell segueix amb el tractor, però la pujada el farà perdre'l. Jo m'espero, comprovo, penso, miro i segueixo per la esquerra. Té el track i el full de ruta. No farà molta volta. A mi em fa retallar un parell de quilòmetres, o en Felipe fa un parell de quilòmetres de més. El cas és que, per el ritme que porto ja el faig davant. El "modo eco" s'ha transformat en "modo super eco", i no vull pujar les pulsacions. Sort de la baixada, perquè el vent i el "modo super eco" podríen fer-me posar el plat petit en planer. Faig una entrada destriumfal a Mequinenza, per fi. Mai havia arribat per aquesta carretera, sempre havia entrat per Fayon. Potser per l'esgotament i el vent en contra, però em sembla que aquesta entrada no té el nivell de les últimes curves de la A-1411, on s'endevina al final de la baixada el pantà. Què hi farem. Paro a un bar per segellar i amb la excusa celebrar els 320 kms intentant arreglar un estòmac que m'obliga a persistir en el "modo super eco" (per sota de les 120 pulsacions) i un desviador que fa el que vol des de que hem sortit. Les darreres sortides amb pluja no han sentat bé als cables del canvi.

Calculo que tindre vent favorable per sortir de Mequinenza, i lateral-en contra quan agafi la NII. Els càlculs són fidels. Em despedeixo de les carreteres secundàries després de Soses. Vent en contra i NII. Es farà llarg... He aconseguit passar del "super eco" al "eco", i les pulsacions superen 120, encara que no sempre. La penitència per la NII em porta a Lleida, que s'ha d'atravessar. Inclosos les parades de la fira. Deu ser festa major. Imagino als que passaran per aquí cap a les 12 o la 1 de la nit. Quin pal. Molt de tràfic. Atravessant pobles per la antiga NII el meu cap elabora una pizza de salmó. M'imagino el gust salat del salmó fumat sobre un llit de formatge fos amb una massa al més pur estil italià. Una pizza familiar... A cada poble on travesso miro si hi ha una pizzeria. A Mollerussa n'hi ha. No paro, ja queda poc. He parat massa estones i volia fer la ruta amb una mica de celeritat. Penso que en Felipe deu anar davant, perquè amb la estona que he parat a Mequinenza, l'hagués vist passar. M'anima a avançar. I a la sortida de Mollerussa la moto que reparteix pizzes m'avança. Aaaaiiiii. Em menjo una barreta pensant que és un tros de pizza.

Bellpuig. Últim control. Paro a la gasolinera, per rutina brevetera. "Teniu pizzes? perdó, vull dir, teniu un segell per posar aquí?" Els últims 10 kms serán a les fosques, però amb vent a favor. I al centre social de la Fuliola tenen pizzes artesanes. No són de salmó, però serveix. I tant. Em Felipe arriba uns minuts abans. En Lluis uns minuts després.

Brevet El Pla de Santa Maria 300 km 2016

Després de dormir 3 hores, amb dues horetes de cotxe arribo al Pla de Santa Maria.

Dormir poc ja és un mal començament per una brevet. Però les ganes poden més. Sobretot després de que s'anul·lés la de 200 per mal temps. Sembla que aquesta vegada la meteo respectarà.

Mentre preparo la bici i resta del material, faig temps per arribar a la hora veig alguna cara coneguda. Bé, aquest cop sembla que trobaré a algú per compartir els quilòmetres a un ritme còmode. A més, amb la falta de son, la motivació i el rendiment no són al màxim.

Sortim amb força fred. 7 graus marca el termòmetre. Com sempre, fins al primer control el meu plantejament és deixar fer als que coneixen el camí. És fosc i posar-se davant o anar per lliure implica segur agafar camins incorrectes. Així, aprofito per escalfar. O per refredar-me, perquè els primers quilòmetres són en baixada lleugera, i un ritme molt baix. El termòmetre es manté a uns 7º. La meva esperança: Quan surti el sol, que pugi la temperatura i entrar en calor començant a pedalar.

Arribem al primer control que ja ha clarejat. Tot el pilot. El jefe Jordi diu "no pareu, ja posarem el control a l'arribada!". D'acord. Algú que tenia previst parar, ho fa a la sortida del poble, per buidar la bufeta. Quedem un grupet que realment no hem parat i que tenim ganes de més ritme. Alguns entrem a relleu. Altres van darrera. Poc organitzat i mal entès. Prop de Vilafranca passa el de sempre quan passo per allà. EEEEEEEIIIIII, NOOOOOOO. Frenada. La pista asfaltada. Sort del GPS, i tot i això sempre em toca frenar allà.

Després d'aquest trencant el grup es defineix. Els que tenim ganes de ritme anem tirant: Lluis, Domi i servidor. Ara ja sé que aquesta brevet no la faré sol.

Al segon control la temperatura segueix igual. Revisant el termòmetre, veig que a penes puja un o dos graus. El sol no surt, i com a molt 8º. Potser he vingut massa lleuger de roba. Entrem a un bar a Sant Pere per posar el segell. El bar sembla un altre món. Una potent estufa s'encarrega de fer oblidar el fred exterior. Fan un cafè ràpid i demano aigua. Mentre segellem i repostem sento les converses del bar, que amb la son i el caloret de la estufa em desorienten. "Cobra'm uns cargols, uns pinxos i nosequemés". Penso, ja estan dinant? Entre la estona que pedalem, la son i les hores que estic despert, podría ser hora de dinar. La hora oficial, marca esmorzar. Tornem a sortir a fora i el fred s'accentua. De fet, la temperatura ha baixat a 6 graus! Arriba el següent grup. Nosaltres marxem.

Comencem amb mandra de fred. La ruta i el ritme, fins ara ha estat anodí, i seguim així. És quan estem pujant direcció a un poble que es diu conill quan la fred va passant. Trobem un colombià al que en Domi i en Lluis volen picar. Acabem la pujada fins a Conill (molt maco el poble per cert) ben calents. D'aquí a la baixada i planer a relleus passem una bona estona. A un molt bon ritme. No se si és el Conill o el colombià però ens hem escalfat una bona estona.

Amb tot ja som a Sant Martí de Maldà, on busquem un bar regentat per un senyor molt antipàtic que ven els sucs de pinya més cars de la comarca. Aconseguim el segell de control i marxem. La amabilitat d'aquest home fa reflexionar.

Tota brevet té un premi. Són molts quilòmetres, i el recorregut sempre inclou alguna carretera lletja i amb tràfic. Però també camins amb moltíssim encant. Per mi el premi és principalment aquí. Aquest tros no el coneixia. Poc transitat i molt maco. Passem per Guimerà, i per el trencant de El Fonoll. Poble naturista-nudista. Ens preguntem si amb aquest fred la gent anirà en pilotes pel poble. Arribem a la conclusió que la temporada d'hivern la fan els bascos. A l'hivern les vacances a El Fonoll, a l'estiu a Salou. Quan tornem a enganxar la NII, després de Pavia, la carretera no desmereix. Ens han posat un carril bici asfaltat i ampli per on podem baixar ràpid i còmode, el planer també es fa ràpid. Sense preocupar-se pels cotxes. Estem emocionats. El carril bici va des de Igualada a Santa Maria del Camí. La pega és que hi ha algunes tanques per limitar els vehicles a motor. Si aquest trajecte es fes de nit, aquestes barreres, costen de veure fins que no hi ets davant.

El trio brevetero, emocionat al carril bici.

Després de Igualada, la tornada és la mateixa que per la brevet de 200. El camí és maco. Es passa per la carretera de Santa Maria de Miralles. La pujada sembla que no s'acabi mai. D'aquelles que, es veu el final. Quan arribes, una altre rampa. Finalment arriba la hora. Baixada suau i sinuosa, algun poble maco i últims quilòmetres plans fins al Pla de Santa Maria.

Al final, entre els 3, i amb la ajuda de 3 cafès, 300 Km.

http://www.openrunner.com/index.php?id=4355704