Arribo amb temps, havent sortit el mateix dia
de casa, aixecant-me a les 3h. Molts habituals, però cap dels que conec
acostumen a anar al meu ritme. Sortida tranquil·la. Molt tranquil·la. Retrobada
amb un antic alumne, que s’inicia a les brevets (ha fet un 200 i ens acompanya
un trosset). Va uns metres per davant Ramon, de Calaf. Ha organitzat la Brevet
de Calaf Soual. M’hagués agradat molt fer-la. Em comenta que segurament la
podré fer algun altre any. Confirmo que és el tal Ramon que li van robar la
bicicleta a la Paris Brest Paris 2015. I va resoldre el tema amb la bici de
passeig de la seva dona. Tota la meva admiració.
Com el ritme és lent, decideixo anar tranquil,
però a la meva. M’agradaria arribar demà abans de la hora de dinar. Amb un dia
de calor en tinc prou. Així que abans de Copons, el primer control ja em quedo
sol.
Copons, poble amb encant. Segellem amb mala
punteria, doncs el cambrer del bar s’equivoca de requadre. Aquí comencen les
carreteres amb encant. Alternant amb alguna carretera “de transició” arribo a
Vinaixa.
Aquí segueix una part molt maca que va fins a
La Granadella, que em sona d’altres brevets. De camí, la carretera té trossos
que han reparat que sabotegen parcialment la roda: Han tirat gravilla i asfalt
i encara ha de consolidar. Això fa croqueta a la roda, que dispara pedres
contra el quadre i alguna s’enganxa al pont dels frens.
Control a la granadella, on per costum
d’altres vegades la gasolinera està tancada. Veig als bombers, que tenen la nau
oberta i estan un parell de manteniment. M’atenen molt bé, ofereixen segell,
aigua fresca i bona, WC de qualitat i inclús un arrosset i musclos que rebutjo
a contracor... i ombra!! Cap a les 10:30 el termòmetre ja s’enfila fins els
30º, i això es a les 12:30 que arribo a dalt.
Baixant de La Granadella, motivat per la
simpatia dels bombers i, baixo amb molt bones sensacions. Clar, que és baixada.
Bidons plens d’aigua bona i fresca. Aquesta baixada també em sona força
d’alguna altre brevet.
Després de la baixada, a Ribaroja, el termòmetre
ja comença a apropar-se als 40º. Després de Mora d’Ebre, no baixarem de 40. Segellar
a Mora d’Ebre confon. Mora la Nova, Mora d’Ebre. Amb tot dono una mica de volta
innecessària i entro per un carrer on hi ha un temptador Mercadona carregat de
menjar bo i fresquet. Però tinc menjar de sobres i no vull sobrecarregar ni fer
parades excessives ara.
Tot lo que segueix és calor, pocs pobles, cap
servei. Rutina de bidons, pràcticament a cada poble que tingui fonts. És una
sort que hagi dut un parell de saquets d’isotònica.
Pujo acalorat, però descansat. Pedalo còmode i
tinc la sensació de pujar molt fàcilment de pulsacions, però ho evito. La calor
és extrema. La meva part racional m’obliga a parar a Prat del Compte, primer a
una font, però després el bar: Cerveseta sense alcohol i entrepà de truita. Amb
molta sal.
Valderobles el tinc molt present. Per altres
brevets i per alguna excursió amb la Sandra. Temptacions de nou amb el supermercat,
però començo a dubtar del meu estómac i tan sols compro un parell de plàtans en
una fruiteria. Uns benny Hills amb els cartells indicadors i el GPS. Alcañiz em
sona del full de ruta, però abans cal anar a la Morella.
Aquesta part em remata. He suat moltíssim. No
em queda isotònica. Recordo algun moment de veure les mànigues del mallot ben
blanques de la sal de la suor. Sento que he perdut tantes sals que em dóna per
llepar la sal de les mànigues i fer traguets d’aigua del bidó. En un altre
moment seria una porcada, però ara mateix em sembla la conducta més saludable
per mirar de recuperar una mica tota la sal perduda. Ara hi penso i sí, no és
molt higiènic.
Després de Valderobles ve una part molt maca i
plena de contradiccions: Temperatura a 40º. Un riu, a vegades amb gorgs, a
vegades sec. Cartells de noms de poble com Fuentespalda. Un indicador de “cova
de fonts” o “cova de riu”, que quasi em fa desviar-me de la ruta. Recordo al
bar de Prat del Compte els comentaris d’un client sobre unes piscines naturals
d’aigua gelada… estaran per aquí? És massa lluny ja? Començo a notar abans del
normal que el meu estómac està bloquejat. Tinc el regust de la truita que em
puja i ja fa una bona estona que hauria d’haver baixat… Cartell: “Mare de Déu
de les Fonts”. Una ermita, un riu. I molt probablement unes fonts? No puc més,
baixo al riu. Trobo les fonts. La bici a la ombra i el GPS es nega a
carregar-se encara, perquè diu que fa massa calor. Espero que no em planti la bateria.
 |
| Les fonts de la Mare de Déu de les Fonts |
Des de Mora d’Ebre la tendència ha estat de no
parar de pujar. Tobogans, però sempre amb més pujada que baixada. Després de
Peñarroya de Tastavins, a on habita la Mare de Déu de les Fonts, espera
l’hombre del mazo. Amb un mazo gros i pesat. S’aprecia pujada. Ui! Una paella
al 10%. No està mal, encara tinc cadència. Penso que sort del 29. La cadència
dura poc. Penso, vaig bé. Encara no es veu la vàlvula de la càmera com passa
lentament al rodar: Indicador de pajarón a la pujada. Però són uns pocs minuts
i veig passar la vàlvula de la roda lentament, una i altre vegada. Inclús
començo a distingir les lletres de la llanta i el neumàtic. Fins que finalment
m’aturo i puc llegar tot el que hi posa a la roda de davant. El meu cervell
elabora un refrany: Si vols avançar, hauràs de descansar. Em fot molt, però el
port es puja amb dues aturades. Les cames van bé, però la fatiga al cos, el mal
de panxa i la calor no deixen fer més esforç. Intento recordar el perfil. Em
sona que pujàvem fins als 1000 metres un parell de vegades. Deu ser aquí. Jo
pensaba que era més lluny. Arribo als 1000. No tenia previst pujar més metres,
però el port segueix. Fins al 1200. Amb la calor i aquesta pujada, potser
hagués sortit més a compte fer un túnel i passar per sota la muntanya. Ni que
fos gratant amb les mans.
Em deixo anar a la baixada. Tant que el track
em fa fer un bucle i baixar passat el poble de Morella, obligat a entrar per a
baix, i enfilat tot el poble. Que pla no és.
Súpermercat tancat. Buf, més tard del que em
pensava. Un altre supermercat, ara obert (o en fase de tancament). La gana
sobrevalora les meves capacitats digestives. Compro pensant en recuperar i passar
la nit. Arribaré a la Fuliola amb un paquet de nous sencer. La resta també
costarà d’empassar i em durarà tot el matí de l’endemà. Paro a un bar, entrepà
i cervesa 0.0%. I unes olives, que tenen sal. Amb dues hores aconsegueixo
menjar ¾ d’entrepà i mitja tapa d’olives. La calor deu haver fos l’estómac.
Es fa fosc a la terrassa de la Morella. Els
clients de la terrassa del bar miren amb curiositat i algú pregunta. Al anar
sol, encara sembla que sigui més estrany. No d’un altre planeta, si no d’una
altre galàxia. Sort que, quan anava a marxar arriba un altre company de la
brevet i ara ja sembla que no m’hagi escapat del manicomi. O almenys no sóc
l’únic boig. Penso m’atraparà, encara que ell pari a menjar, aniré tant lent
que potser m’atraparà ell i tota la resta.
Pujada amb calma. Baixada intentant aprofitar
tota la inèrcia. Se que m’entrarà la son. Parades per dormir, almenys sol no
molesten focus ni tinc compromís de continuar. Penso que amb tantes parades em
deu haver passat algú mentre dormia. Vaig tant lent que penso que ja deu haver
passat tothom en algun descans.. No ve ningú per darrera.
Ara, quan recordo la nit, veig que la experiència
és un grau: He après a no tenir problemes amb els focus, a proveir-me de menjar
al començar la nit. Buscar punts d’aigua als pobles, que solen estar a les
gasolineres (mànegues de servei) o als parcs i places. I identificar bons llocs
per fer petites migdiades. Seguint els consells de la organització aquest cop
no m’obsessiono a aconseguir segells als controls de pas nocturns: Foto cartell
i llestos. No obstant, treu un punt romàntic a la gimcana de segells: El
d’entrar a un pub a les 3 de la nit vestit de ciclista demanant un segell. O
fer voltes per la nit a un complex químic buscant una fàbrica amb un conserge
de guàrdia que disposi de segell.
Tobogans monòtons m’apropen a Caspe mentre
comença a clarejar. No m’obsessiono per la son durant la nit. Com esperava,
mentre comença a clarejar se’m treu la mandra i començo a funcionar com si
hagués dormit algunes hores. Entre Caspe i poc després de Mequinensa tinc el
meu millor moment. Dura poc, ja que cap a les 10 el sol comença a reescalfar.
Em sento agredit i indignat amb la calor del sol. A més, pedalo de cares a ell,
ja que vaig cap a l’est. El genoll, amb cicatrius recents es nota ben calent
amb els primers rajos de sol forts. Sort de les mostres de crema solar.
Entrant a Lleida aconsegueixo normalitzar l’estómac
una miqueta més. El ritme és lent, però no incòmode. Així passen els kms fins a
l’últim control. Sortint de Montgai, no se perquè interpreto que tan sols em
queden 6kms. Quan en porto 2 veig una pujada a 1000 metres que la faig traient
tot el que queda de mi, i dels bidons. Pensant que després una baixada em durà a
La Fuliola. Però la cosa s’allarga una mica. Res comparat amb tot el que ja
s’ha fet.
Arribada a La Fuliola, al bar no hi ha ningú
de la organització ni cap participant. Sóc el primer i no esperaven a ningú
encara. Molt amable la gent del local obre la dutxa i ofereix descans. Vaig
bastant desencaixat, doncs els últims kms els he fet sense aigua. Rebutjo el
descans, però no la dutxa. Tinc ganes d’anar a dinar amb la Sandra. Hagués
estat divertit dinar allà i veure com anaven arribant els breveteros.
Amb tot, una brevet que mereix una crónica,
per no oblidar haver rodat a altes temperatures, algun control molt simpàtic
com el dels bombers, i les carreteres i pobles tant típics de Lleida i Aragó
que fan que les brevets de La Fuliola siguin d’allò més recomanables.
